Concierto barroco

«La imatge vertadera del passat s’allunya rabent. El passat només es pot retenir com una imatge refulgent que amenaça de desaparèixer amb cada present que no s’hi reconegui.» Walter Benjamin

Concierto barroco és una aproximació musical i escènica a la novel·la homònima escrita el 1974 per Alejo Carpentier. En una posada en escena sense diàlegs, una sèrie d’objectes culturals serveixen de fil conductor del relat, que s’articula també a partir de la interpretació de diferents obres musicals extretes de la novel·la. Els mateixos músics, caracteritzats com els compositors i personatges que hi apareixen, protagonitzen aquest exercici que busca connectar les obres musicals amb els seus contextos originals, desmembrant les fonts històriques de l’exercici ficcional que permet a Carpentier imaginar els buits del relat oficial.

Dos cartells amb text projectat pengen sobre l’escena i funcionen com un suplement, ressignificant i catalogant exhaustivament —amb la característica ironia de Carpentier— tot allò que s’exhibeix en aquest museu imaginari i que arriba als ulls i a les oïdes de l’espectador.

Fitxa artística:

Comentari
per Pol Roig i David Aguilar

Les wunderkammer, gabinets de curiositats, eren sales (o, a vegades, simples mobles) on els nobles i burgesos dels segles XVI, XVII i XVIII col·leccionaven i exposaven objectes de procedències molt diverses, des d’obres d’art fins a curiositats científiques i objectes exòtics. Antecessors directes dels museus moderns, l’estil expositiu d’aquestes galeries es caracteritzava per la saturació de l’espai i per l’eclecticisme dels tresors que s’hi acumulaven. La wunderkammer, doncs, és un exemple privilegiat de l’estètica del Barroc, que, com diu Borges, juga a esgotar les seves pròpies possibilitats i és la base del dispositiu escènic d’aquesta proposta.

«L’obra de Vivaldi és una festa perpètua i jo vaig voler fer una mena de festa verbal.» Alejo Carpentier

A diferència de la white box característica del museu modern, el mecanisme del gabinet de curiositats és capaç de revelar lligams, continuïtats i contrastos inesperats entre objectes, temps, espais i històries. Amb les seves estructures abismàtiques, la hipertròfia de les formes i una artificialitat declarada, el diàleg amb el Barroc es presenta com una alternativa a l’homogeneïtzació i l’estandardització de les categories del present, guiades per les lògiques de consum i per una idea de progrés únic que tendeix a esborrar la diversitat en favor d’una lectura nítida, depurada i en singular.

D’aquesta manera, el Concierto barroco que aquí presentem es basa en l’eclecticisme i l’excés de la wunderkammer per explorar els sons, les imatges i les narratives que venen del passat o, més aviat, a partir de les quals construïm el passat —i, encara més, el passat dels altres. Perquè, al capdavall, comprendre el que ens precedeix és aprendre a interpretar-ho, és a dir, a elaborar-ho, a traçar possibles lectures d’entre tots els signes (visuals, verbals i sonors) que ens assetgen i ens saturen. En aquest sentit, barroquitzar pot ser una manera de reivindicar lúdicament la complexitat i la densitat d’aquest procés, combinant original i còpia, essència i suplement, història i ficció, per detectar les zones grises on tot es barreja i es capgira.

«L’al·legoria és un suplement. Concebuda com una cosa externa afegida a l’obra, l’al·legoria en serà separable.» Craig Owens

Recull de textos projectats durant la funció:

Descarrega els textos

Selecció i redacció dels textos: Pol Roig i David Aguilar.